Terenci moix: aquell que tenia vint anys el dia que va morir marilyn

VALÈNCIA. La recent reedició de la novel·la _EL DIA QUE VA MORIR MARILYN _(Grup62, 2018) potser siga el necessari punt d’inflexió que la literatura en general –i la catalana en particular–

li deu a la figura i l’obra de TERENCI MOIX (Barcelona, 1942-2003). Punt d’inflexió que no deuria ser una altra cosa que la restitució del valor enorme de la seua producció, de la

importància que va assolir en el seu moment, del vent renovador que van suposar els seus llibres i del llegat que sens dubte perdura i perdurarà.  COM EN QUALSEVOL HISTÒRIA D’INFÀMIES, LES

CAUSES DE LA DESCONSIDERACIÓ I FINS I TOT DEL MENYSPREU QUE HA CRESCUT DES DE CERTA CRÍTICA I DURANT LES ÚLTIMES DOS O TRES DÈCADES CAP A L’OBRA DE MOIX SÓN MÚLTIPLES I VARIADES, però

resumint-ho molt podríem dir que eixe desdeny obeïx a raons exògenes i endògenes. Entre les primeres estaria, en lloc principalíssim, la reacció de determinat món cultural enfront del seu

abandó del català com a llengua literària en favor del castellà. Eixa _deserció, _iniciada a mitat dels anys huitanta del segle passat, i que va alçar rius d’indignada i patriòtica tinta, va

ser causa i raó d’un oblit infamant, carregat amb acusacions de traïdoria. Però POCA MEMÒRIA PATRIÒTICA DEMOSTRAVEN (I DEMOSTREN ALGUNS ENCARA HUI; L’ESTULTÍCIA ÉS INCANSABLE) AQUELLS QUE

VAN CONDEMNAR AL NOVÉ CERCLE DE L’INFERN (EL DELS TRAÏDORS) A L’AUTOR D’OBRES COM _LA TORRE DELS VICIS CAPITALS _(1968), _ONADES SOBRE UNA ROCA DESERTA _(1969), la mateixa _EL DIA QUE VA

MORIR MARILYN _(1969) o _MÓN MASCLE _(1971), perquè en realitat suposaven i suposaran sempre, parlant ras i clar, el nexe o l’eix definitiu que va implicar la inserció literària del català

en els corrents de la modernitat cultural més contemporània. NOMÉS AMB AQUELL PÒQUER D’ASOS EN LA MÀ QUALSEVOL ESCRIPTOR TINDRIA GARANTIDA LA IMMORTALITAT, I MÉS QUAN EIXOS LLIBRES VAN CAURE

COM UNA BOMBA DE LLUM I PROVOCACIÓ AL BELL MIG DEL MÓN ESQUIFIT (AMB PUNTUALS ESCLATS DE QUALITAT POTSER EXCESSIVAMENT NOSTÀLGICA: VILLALONGA, RODOREDA) DE LES LLETRES CATALANES DELS ANYS

SEIXANTA DEL SEGLE VINT. S’ha parlat molt d’aquell Terenci Moix com a _enfant terrible_, com a provocador desinhibit, com a renovador i guanyador de tots els premis de literatura en català

de l’època, però probablement no s’han comprés massa bé les raons reals de la seua tria, de la seua _desafecció_: el cansament d’un ambient potser massa carregat o massa endogàmic (o massa

menut, al remat), la seua conscient voluntat d’obrir-se a nous mercats (també en el sentit purament econòmic), o la seua necessitat (psicològica, real) de ser volgut, apreciat i estimat per

un públic cada volta més gran. Però també hem parlat de factors endògens com a causants del menyspreu que ha infectat darrerament el seu llegat, i afectarien principalment la mateixa

qualitat de l’obra. Hi ha consens en considerar (només entre aquells agosarats que s’atrevixen a parlar de Terenci Moix, clar) que la seua millor producció és la de la primera època, i

particularment els llibres esmentats més amunt, igual que hi ha consens en declarar algunes de les seues últimes obres (particularment _Garras de astracán, Mujercísimas _o_ Chulas y

famosas_) com els pitjors productes sorgits de la seua ploma (fins i tot en els títols: _Chulas y famosas _és, per exemple, completament abjecte). Però eixa consensuada valoració NO HAURIA

DE FER-NOS OBLIDAR QUE, DINS DE LA SEUA ÚLTIMA ETAPA, HI HA OBRES QUE NI SÓN TAN ROÏNES COM ALGUNS S’OBSTINEN A PROCLAMAR (_NO DIGAS QUE FUE UN SUEÑO, EL SUEÑO DE ALEJANDRÍA _O_ VENUS

BONAPARTE_) NI PODEN, EN QUALSEVOL CAS, AMAGAR LA GRANDIOSITAT I L’ALTÍSSIMA CONSTRUCCIÓ NARRATIVA DELS TRES VOLUMS DE MEMÒRIES (_EL PESO DE LA PAJA_) QUE VA ARRIBAR A ESCRIURE, I QUE

PROBABLEMENT ESTAN AL MATEIX NIVELL DE PERDURABILITAT I QUALITAT QUE LES MILLORS OBRES DE LA SEUA PRIMERA ETAPA EN CATALÀ. I amb eixe panorama incert pel que fa a la crítica (que no al

fervor popular, que continua incòlume) apareix esta nova edició d’_El dia que va morir Marilyn_, la novel·la que va sacsejar el món literari amb l’obsessió que recorria l’obra d’aquell

primer Terenci: EL CONFLICTE GENERACIONAL I LES SEUES REPERCUSSIONS, EIXA ESPÈCIE DE CAUSA GENERAL per mitjà de la qual els protagonistes Bruno Quadreny i Jordi Llovet (transsumptes parcials

i complementaris del mateix autor) sotmeten a examen i crítica els seus majors. Des de la seua adolescència conflictiva, i a través de la veu dels dos protagonistes, de les dels pares

(Amèlia i Xim) de Bruno, i d’un capítol final ('Els cadells') es mostren de manera coral les circumstàncies i els fets de dos famílies de la menestralia urbana i els seus avatars

durant mig segle decisiu, el teòric triomf d’arribar a convertir-se en burgesos i el rebuig que eixa vida provoca en els seus fills, el menyspreu profund que la mediocritat ambiental els

inspira. Més enllà de les trames concretes de la història, o del desassossec existencial dels protagonistes (tan de l’època), _El dia que va morir Marilyn _ÉS TAMBÉ, I SOBRETOT, UNA DE LES

GRANS NOVEL·LES MAI ESCRITES SOBRE BARCELONA, UN RETRAT DE LA CIUTAT FERIDOR I AMORÓS AL MATEIX TEMPS, UN ADÉU A LA INFANTESA I UN EXORCISME DEL PASSAT. “_I vaig saber que vivim per al

record, que només existim en funció d’alguna remembrança futura_”, arriba a dir el protagonista en les pàgines finals de la novel·la, FENT PALÉS QUE LA MEMÒRIA DELS CARRERS, DE LES CASES QUE

HABITÀREM ALGUNA VOLTA, EL RECORD DEL GERMÀ MORT O EL DESIG DE NEU EN ELS NADALS DE LA INFÀNCIA (CONJURAT PER LA HISTÒRICA I REAL NEVADA SOBRE BARCELONA DEL NADAL DE 1962, L’ANY EN QUE VA

MORIR MARILYN, L’ANY EN EL QUAL TOT VA ESCLATAR) SÓN EL MOTOR QUE TRANSFORMA LA VIDA EN LITERATURA, COM UN MECANISME OCULT I INFAL·LIBLE. És de justícia restituir al seu lloc la qualitat

real de l’obra de Terenci Moix, traure els tòpics frívols de damunt de la seua personalitat i reconéixer les valuoses aportacions, en català o en castellà, que ens ha deixat per sempre. ÉS

EL MÍNIM HOMENATGE QUE MEREIX AQUELL FILL PER MITATS EXACTES D’ALEXANDRIA I DE BARCELONA, aquell que des de la llibertat plena i a tots els nivells, un esforçat i meritori autodidactisme i

la devoció per les formes populars però també per l’alta cultura, va acabar conformant un llegat fet d’alegria i de paraules, i uns quants llibres inoblidables.